Ortografia de la Llengua Valenciana

1. En inicial i interior de paraula: badalla, acaba, dubte.
2. En els prefixos AB-, OB-, ABS-, OBS-, SUB-: abscés, obtús, abstracte, obstaculisar, subproducte.
3. Davant de D, en diferent sílaba, posarem B i no P: abdicà, abdomen.
4. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforma en B:
   • àrap, no àrab, pero arabisar
   • verp, no verb, pero verbal
   • mossàrap, no mossàrab, pero mossarabisme

1. En sò de [k] (colp)
   1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.
   2. En principi de sílaba formant els grups consonàntics CR, CL: crida, clau, dimecres, proclamà.
   3. Davant de C, D, S, T, Z: acció, anècdota, dacsa, actua, eczema.
   4. En final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en G o se conserve:
      • pròlec, no pròleg, pero prologar
      • fanc, no fang, pero fangós
2. En sò de [s] (cendra)
   1. Inicial i interior de paraula, davant de E, I: cel, cinc, incert, província.
   2. Davant de A, O, U escriurem ç (cedeta): caçar, llançol, vençut.
   3. En posició final de paraula escriurem ç, sempre que en derivar s’escriga c:
      • capaç, capacitat
      • comerç, comerciar.
   4. En els sufixos –aç/–aça, –uç/–uça (aumentatius, despectius) i –iç/–iça (matèria o tendència): bonaç, malaltuç, pastiç.

(vore C, 2.2., 2.3. i 2.4.)

1. En sò de [č] (chic)
   1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants: chufa, Chirivella, clòchina, archiu.
   2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3.).
2. En sò de [k] (March)
   1. En posició final de paraula, en els pobles i llinages que tenen per tradició: Albuixech, Albiach, Alberich, Doménech.

1. En principi i mig de paraula: donar, idea.
   Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmòsfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).
2. En el grup consonàntic DR: dragó, moldre.
3. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s’escriga D:
   • vert, no verd, pero verdor.
   • reverent, no reverend, pero reverenda.

1. Inicial, interior i fi de paraula: fer, corfa, bufa, baf.
2. En posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se transforme en V o se mantinga:
   • serf, no serv, pero servir.
   • tuf, no tuv, pero atufar.

1. En sò de [g] (gat)
   1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G): gàbia, got, gust, regal, engolir, aigua.
   2. Inicial i interior de paraula davant de E, I (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.
   3. Davant de UE, UI, portarà diéresis la U quan es pronuncie: aigües, llingüístic.
   4. En principi de paraula o de sílaba, en els grups consonàntics GR, GL: gràcies, glop, agrana, regle.
   5. Davant de D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificància.
      Excepte cultismes com: acmé, dracma, estricnina, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i derivats.
   6. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) s’escriga G:
      • amic, no amig, pero amiga.
      • rec, no reg, pero regar.
      • amarc, no amarg, pero amargar.
      • sanc, no sang, pero sangonera.
2. En sò de [ğ] (girar)
   1. En posició inicial de paraula i interior davant de E, I: argila, gel, giner.
      Excepte davant de –ecc–, –ect– (objecció, objectiu i algunes més), i en uns atres noms de procedència grega o bíblica: Jesús, Jeroni, Jeremies, Jerusalem, jerarquia, jeroglífic.
   2. En el grup –IG– en mig de paraula davant de G (formes dels verps acabats en –gir): afigga, rigga, frigga.
   3. En posició final de paraula la G darrere de I no és sonora, encara que en derivar se transforme:
      • mig, pero miger.
      • oreig, pero orejar.
   4. No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha més que un sò africat sonor, representat per G/J en qualsevol posició:
      • viage, no viatge.
      • juge, no jutge.
      • llenguage, no llenguatge.
      • correja, no corretja.
3. En sò de [č] (roig)
   1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U o de consonant, sempre que la I siga àtona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig (Excepte Càlig i Tírig en les que la I del grup se pronuncia).
   2. En posició final de paraula, darrere de I tònica: desig, frig.
   3. En posició final de paraula apareix sempre [č], representat per IG, G, encara que en derivar es transforme en la sonora corresponent (G davant E, I i J davant A, O, U), o se mantinga (CH en tots els casos):
      • trapig, trapigen.
      • mig, mija.
      • despaig, despachar.

No té cap de sò.

1. En principi i mig de paraula, en les que sent etimològica s’ha conservat per l’us: herba, hui, hivern.
2. No l’escriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimològic s’han escrit aixina des d’un principi: avorrir.

1. En posició inicial i interior de paraula davant de A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, ajunta.
2. Davant de –ecc–, –ect–: objecte, objecció, subjecte, objectiu (excepcions vore Y, 4.).
3. Davant de E (vore G, 2.1.).
4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J:
   • plaja, no platja.
   • mija, no mitja.
5. Darrere de prefix AD: adjacent.

1. Només s’escriu en paraules d’orige estranger o tècniques: Kant, krausisme.

1. En inicial de paraula: local, líquit.
2. En interior i fi de paraula: almagasén, dol.
3. En els grups consonàntics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.

1. En inicial, interior i final de paraula: llet, lliberal, filla, rella, poll, manoll, bolletí, ralla.

1. En inicial, interior, i final de paraula: mar, mestre, flama, camí, fum, estem.
2. Davant de P, B, M: rompre, gamba, immortal.
   Excepte en paraules compostes que ajunten N final a M inicial: enmig, granment.
3. En el prefix circum- quan li seguix una atra consonant: circumstància, circumnavegació, circumferència.
4. Mai davant de V ni F: enveja, enfrontar (excepte triumvir. Vore N 2. i M 3.).
5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua valenciana.
   • semana, no setmana.
   • sometre, no sotmetre.
6. No escriurem el grup MP sino solament N quan la pronunciem, encara que per raons etimològiques s’haja usat:
   • atentar, no atemptar.
   • pronte, no prompte.

1. En inicial, interior i fi de paraula: niu, lluna, món.
2. Davant de F en els prefixos CON, EN, IN: confiar, enfadar, inflamar.
   Excepte els cultismes: émfasis, emfisema, emfiteusis, àmfora.
3. Davant de consonant, excepte B, M, P: enveja, confit, planta, gandul.
4. Davant de M per excepció, en paraules que ajunten N final a M inicial: enmig, granment.

1. En inicial, interior i fi de paraula: nyespla, pinyó, riny.

1. En posició inicial de paraula: puny.
2. En interior de paraula davant de T, C, Ç, S, N: concepte, concepció, capçal, hipnòtic, eclipse.
   Excepte: dissabte, dubte, sobte.
3. En posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural es conserva) se transforme en B o se mantinga:
   • cap, no cab pero cabut.
   • llop, no llob, pero lloba.
   • colp, no colb, pero colpejar.
   • adop, no adob, pero adobar.

1. En inicial i interior de paraula, seguida de U muda, davant E, I: queixa, quilat, alqueria, séquia.
   Si la U se pronuncia, du diéresis, com es diu en el número 3.
2. En inicial i interior de paraula, davant de U àtona seguida de A, O, formant diftonc: quatre, quotidià.
   Excepte: ipecacuana i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu, vacu, promiscu.
3. En inicial i interior de paraula, quan una U àtona vaja seguida de E, I i s’haja de pronunciar portarà diéresis: qüestió, obliqüitat.

1. En sò de [R] (carreter)
   1. En inicial de paraula: roda, rajola.
   2. En interior de paraula darrere de M, N, S: somriure, enriquir, israelí.
2. En sò de [r] (cara)
   1. En interior i final de paraula: mira, cura, cor, dolor.
   2. En els grups BR, CR, GR, TR, PR: brot, cru, gran, traure, propi, arbre, recriar, agranar, batre, comprar.

1. En posició intervocàlica: carro, errar.

1. En sò de [s] (sap)
   1. En inicial de paraula: solt, sabut.
   2. Darrere de consonant: ansa, dacsa.
   3. Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante-, contra-, sobre-, supra-, uni-, bi-, tri-, anti-, hipo-, para-, mono-, di-, tetra-, poli-, etc., i de la a- en valor negatiu: asilàbic.
   4. En final de paraula encara que en derivar es conserve senzilla per transformar-se en sonora o se duplique per continuar sorda:
      • mes, mesos.
      • nas, nassos.
2. En sò de [z] (cosa)
   1. En posició intervocàlica: casa, promesa.
   2. En els prefixos DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure.
   3. En els participis: d’entés, entesa, entesos, enteses; d’imprés, impresa, impresos, impreses.
   4. En derivats de gentilicis:
      • andalús, andalusos.
      • francés, francesos.
   5. En el femení dels substantius que signifiquen ofici, professió, dignitat, títul o càrrec.
      • abat, abadesa.
      • duc, duquesa.
      • príncip, princesa.

1. En posició intervocàlica: posseir, massa.
2. En les paraules començades pels sons a + s (ass) + una atra vocal: assimilar.
   Excepte: ase, Àsia, asil; també darrere del prefix negatiu A (que se pronuncia S sorda): asimètric.
3. En els sufixos –íssim, –íssima: boníssim, cregudíssima.
4. En alguns derivats de les paraules que acaben en –as, –es, –is, –os, –us.
   • fracàs, fracassos.
   • espés, espessos.
   • gos, gossos.
   • tramús, tramussos.
5. Darrere dels prefixos des-, dis-, seguits de paraula que comence per S: dessecat, dissoldre.

1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.
2. En el grup consonàntic TR: truc, atraure.
3. En el prefix grec AT-: atmòsfera (vore D, 1)
4. Davant de Z: dotze.
5. En posició final de paraula posarem sempre T encara que en derivar se transforme en D o se conserve:
   • fort, fortalea.
   • cert, certea.
   • càlit, no càlid, pero caliditat.
   • abat, no abad, pero abadia.

1. En inicial i interior de paraula: velocitat, cavall.
2. En les terminacions del pretèrit imperfecte d’indicatiu: -AVA, -AVES, -AVA, -ÀVEM, -ÀVEU, -AVEN, de tots els verps acabats en –AR.
3. Mai en posició final de paraula encara que en derivar s’escriga V:
   • serf, no serv, pero servir.

1. En sò de [š] (eixida)
   1. Darrere dels diftoncs decreixents AI, EI, OI, UI: caixa, créixer, coixo, afluixar.
   2. Darrere de I: pixar, seguixen, vixca.
   3. En els increments incoatius de la 3ª conjugació (-ixc, -ixqu-): oferixca, servixques.
   4. En final de paraula: exigix, ix.
2. En sò de [ks] (text)
   1. Entre vocals: reflexió, axial.
   2. En posició final, en algunes paraules: perplex, prefix.
3. En sò de [gz] (exacte)
   1. En el prefix EX-, seguit de vocal, H o consonant sonora: examinar, exhortar, ex-libris.

1. En posició inicial de paraula davant de vocal: yuxtaposar.
2. Entre vocals: epopeya, apoyar.
3. En el dígraf NY per a representar el sò de [n]: pinya, puny.
4. Davant de -ecc-, -ect- en les paraules: proyecte i derivats.
5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradició: Alcoy, Montroy, Llombay, Gay.

1. En inici i interior de paraula: zona, dotze.
2. En totes les paraules començades pel prefix ZOO-: zoologia.
3. En les terminacions –zoari, -zoic: protozoari, benzoic.

És un signe ortogràfic (‘) que es posa en unir certes paraules, elidint una vocal. Les paraules que poden presentar la forma apostrofada són:

1. Els pronoms personals dèbils: ME, TE, SE, LO, NOS, LOS, NE.
   1. Darrere de verp que acabe en vocal: porta’m, penja’n.
   2. Davant de verp que comence per vocal o haig: s’entén, s’haguera.
   3. En les combinacions binàries i ternàries de pronoms: se’n va, se’ls hi menja.
2. Els artículs determinats EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig: l’home, l’indústria, l’espiritista. Excepte:
   • EL o LA davant de paraula començada per semiconsonant.
   • LA davant de les paraules host, ira, una (hora).
   • LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la a, la e, la erre, etc.
   • LA davant de les paraules començades per a- privativa: la anormalitat, etc.
     Les preposicions A, DE, PER més l’artícul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.
3. La preposició DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d’estar, d’ahir, d’haver. Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui.

L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s’accentuen gràficament. El valencià té set vocals: a, e,(ę), i, o, (ǫ), u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.

1. S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us), i les acabades en -en: tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, ningú, arròs, tramús; pero no les acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc. per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay, Alcoy, etc.
2. S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s: cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc.
3. Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.
4. En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les…
5. Les paraules agudes acabades en ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica: monument, depriment, ajuntament, document, medicament, no obstant, els adverbis en ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven: contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.
6. Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.

La diéresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos el hiat o inexistència de diftonc.

1. En els casos de coincidència de diéresis i accent sobre una mateixa vocal tònica, les regles d’accentuació gràfica tenen preferència sobre la diéresis: país, veí, agraíem; pero països, veïns, agraïx.
2. S’escriu diéresis damunt de la u quan esta es pronuncia en les sílabes qüe, qüi, güe, güi: qüestions, llengües, aqüífer, ambigüitat.
3. Porten diéresis la u i la i darrere d’una vocal quan no formen diftonc ni porten accent gràfic segons les regles generals: peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet, veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx, constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes.
   S’exceptuen d’esta regla l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en -air, -eir, -oir, -uir; també la i, u darrere dels prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, ultra-, etc., i la i dels sufixos -isme, -ismes, -iste, -ista, -istes, -ible, -ibles: aduir, agraint, reunió, contraindicació, egoisme, increible.

La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.

• Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran els de major tonicitat: M’agrada el més de maig, mes no el que més. Te vol donar un té que té guardat. Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.
• Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta: El forment no està molt ben mòlt. No sòlc fer mai un solc dret. Lo que aquella dòna li dona no és bo.

• Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa general: Ell vol que el vol del colom siga més ràpit. El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol. Li roba la poca roba que té. Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

S’accentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homógrafs homòfons no interrogatius ni exclamatius: qué, quàn, cóm, quí, quànt, ón: ¿Que quàn vindré? sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir. Lo que sí sé és de quàntes coses i de quí depén. ¡Quin embolic! ¿A ón anem a parar?

El guió és el signe ortogràfic (-) que es coloca entre dos o més elements d’una paraula per a distinguir-los.

Usarem el guió:

1. Per a separar paraules per sílabes en final de línea.
   1. Per a unir els pronoms que van darrere (enclítics) del verp.
   2. Quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se’n.
   3. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te’l, prengau-ne.
   4. Quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI: mira-ho, porta-hi.
2. En alguns noms composts on els elements dels quals no estan totalment integrats: crític-bibliogràfic, històric-científic.

Els signes ortogràfics d’entrada en l’interrogació i l’admiració no han de suprimir-se per imitar ortografies estrangeres que a soles usen el signe final. Tal supressió du, en la majoria dels casos, a la confusió sobre a ón comença l’interrogació o l’admiració.

El signe de principi s’ha de colocar a on comença la pregunta o el sentit admiratiu, encara que allí no comence el periodo.

La pràctica d’estos criteris ortogràfics dona claritat a l’escritura i ajuda en la llectura a la correcta entonació de la frase, que, d’una atra forma, podria arribar tart. Ademés de ser d’us generalisat en els escrits valencians des de fa molt de temps.